El sud dels Països Baixos, que va romandre sota el domini espanyol i catòlic romà, va tenir un paper important en la difusió de l'escultura barroca al nord d'Europa. La Contrareforma catòlica romana va exigir que els artistes creessin pintures i escultures en contextos eclesiàstics que parlessin als analfabets més que als ben informats. La Contrareforma va subratllar certs punts de la doctrina religiosa, com a conseqüència dels quals determinats mobles de l'església, com el confessional, van adquirir una major importància. Aquests desenvolupaments van provocar un fort augment de la demanda d'escultura religiosa al sud dels Països Baixos.[17] L'escultor de Brussel·les François Duquesnoy va tenir un paper fonamental, que va treballar la major part de la seva carrera a Roma. El seu estil barroc més elaborat més proper al del classicisme de Bernini es va difondre als Països Baixos del Sud a través del seu germà Jerôme Duquesnoy (II) i d'altres artistes flamencs que van estudiar al seu taller de Roma com Rombaut Pauwels i possiblement Artus Quellinus el Vell. 18][19]

L'escultor més destacat va ser Artus Quellinus el Vell, membre d'una família d'escultors i pintors famosos, i el cosí i mestre d'un altre destacat escultor flamenc, Artus Quellinus el Jove. Nascut a Anvers, havia passat un temps a Roma on es va familiaritzar amb l'escultura barroca local i la del seu compatriota François Duquesnoy. Al seu retorn a Anvers el 1640, va portar amb ell una nova visió del paper de l'escultor. L'escultor ja no havia de ser un ornamentalista sinó un creador d'una obra d'art total en què els components arquitectònics eren substituïts per escultures. El mobiliari de l'església es va convertir en una ocasió per a la creació de composicions a gran escala, incorporades a l'interior de l'església.[4] A partir de 1650, Quellinus va treballar durant 15 anys al nou ajuntament d'Amsterdam juntament amb l'arquitecte principal Jacob van Campen. Ara anomenat Palau Reial de la Presa, aquest projecte de construcció, i en particular les decoracions de marbre que ell i el seu taller van produir, es van convertir en un exemple per a altres edificis d'Amsterdam. L'equip d'escultors que va supervisar Artus durant el seu treball a l'ajuntament d'Amsterdam incloïa molts escultors, principalment de Flandes, que es convertirien en escultors per dret propi com el seu cosí Artus Quellinus II, Rombout Verhulst, Bartholomeus Eggers i Gabriël Grupello i probablement també Grinling Gibbons. Més tard difondrien el seu idioma barroc a la República Holandesa, Alemanya i Anglaterra.[20][21] Un altre important escultor barroc flamenc va ser Lucas Faydherbe (1617-1697) que era de Malines, el segon centre important de l'escultura barroca al sud dels Països Baixos. Es va formar a Anvers al taller de Rubens i va tenir un paper important en la difusió de l'escultura barroca al sud dels Països Baixos.[22]

Mentre que els Països Baixos del Sud havien assistit a un fort descens del nivell de producció i reputació de la seva escola de pintura a la segona meitat del segle XVII, l'escultura va substituir la pintura en importància, sota l'impuls de la demanda nacional i internacional i la massiva i alta producció de qualitat d'una sèrie de tallers familiars a Anvers. En particular, els tallers de Quellinus, Jan i Robrecht Colyn de Nole, Jan i Cornelis van Mildert, Hubrecht i Norbert van den Eynde, Peter I, Peter II i Hendrik Frans Verbrugghen, Willem i Willem Ignatius Kerricx, Pieter Scheemaeckers i Lodewijk Willemsens van produir una àmplia gamma d'escultures que inclouen mobles d'església, monuments funeraris i escultures a petita escala executades en ivori i fustes duradores com el boix.[17] Mentre que Artus Quellinus el Vell representava l'alt barroc, a partir de la dècada de 1660 va començar una fase més exuberant del barroc anomenada barroc tardà. Durant aquesta fase les obres es van fer més teatrals, manifestant-se a través de representacions religioses-èxtàtiques i decoracions fastuoses i vistoses.